Jordi Griera nos ha facilitado copia de un artículo de Joan Casals del año 1997. Joan Casals hace entonces una advertencia de lo que sucedió después, cuando el gobierno de España regaló su capacidad de inventar dinero al Banco Central Europeo, sin ninguna contrapartida, como podría ser, por ejemplo, la exigencia de una unión fiscal que permitiera una redistribución de la riqueza. Contrasta la actitud generosa del gobierno español hacia el Banco Central Europeo, con su negativa de ceder el 30% del IRPF a las autonomías.
Actualmente, algunos de aquellos responsables, de nuevo en el gobierno español, se ven obligados a pedir préstamos al Banco Central Europeo de un dinero, en Euros, que es concedido al 1% de interés a los bancos y cajas, y éstos, a su vez, prestan al 4% al gobierno español. El presente y los futuros gobiernos españoles deberán devolver estos Euros con intereses, teniendo en cuenta que el dinero de los intereses no se podrán inventar. Esta situación generará, si no cambiamos la tendencia, una deuda en crecimiento constante, haciendo
buena la frase: «Deuda externa, deuda eterna».
Tras el artículo, os ofrecemos el enlace a un vídeo, con una conferencia del propio Jordi Griera, donde éste explica que el 98% del dinero que depositamos en los bancos es invertido en la gran burburja del casino financiero, el «Forex», y en negocios tales como armas, petróleo y derivados, y sólo el 2% es invertido en el mismo mercado de donde proviene este dinero.
Urge, pues, que la sociedad civil catalana y las sociedades civiles de las otras naciones del Estado español creen y usen monedas sociales que incrementen la masa monetaria, cada vez más escasa. Estas monedas sociales son una alternativa al Euro y hace que trabajadores, empresarios, autónomos, cooperativistas, etc. puedan comprar y vender de nuevo, sin que su dinero se escape del circuito mercantil. Si además las monedas sociales son nominativas y no anónimas entonces se convierten en un gran instrumento contra la corrupción, y pueden ser una buena experiencia previa a la implantación de una moneda telemática nominativa a nivel de la entera sociedad.
La desunió fiscal europea.
Joan Casals i Noguera (1925-1998). Expresident de PIMEC.
Avui. Dijous, 10 de juliol de 1997. Economia. Plusvàlua.
Dintre de l'opinió pública solen passar coses ben xocants: una és que, molt sovint, els majors contrasentits són els que passen més per alt i, l'altra, és que les qüestions més polèmiques cauen després en un oblit tan pregon que fins i tot es perd la sensibilitat per tota qüestió equiparable que surti de nou.
Un exemple ben manifest d'això que diem és l'actual contrasentit que, a Europa, estem a punt de fer la gran unió monetària entre uns països que tenim la més gran desunió fiscal. Contrasentit que esdevé doblement estrident a casa nostra ja que, encara no fa quatre dies, a Espanya ens estàvem barallant a causa d'una qüestió comparable. O sigui, el nou model de finançament de les autonomies –amb la cessió del 30% de l'IRPF– que tan sols apuntava un element de descentralització que està ben lluny de suscitar la desunió fiscal dins de l'Estat. I, no obstant això, llavors es van esbombar tota una mena de mals auguris contra aquesta lleugera relaxació de l'exagerat centralisme fiscal espanyol: des que allò significava trencar la solidaritat entre els espanyols fins que la cosa fomentaria el dumping fiscal entre les autonomies. Però, després de tot aquest enrenou, ara, davant de la gran desunió fiscal europea sembla com si aquesta divergència la trobessin molt natural. Això, al costat de l'estricta i irreversible convergència monetària que ens estem exigint tots des de Maastricht.
Fa la sensació, doncs, que aquesta desunió és un problema que es pot deixar tranquil·lament per a més endavant i que, per tant, ara no cal pas barallar-se tractant d'engegar una unió fiscal europea. No obstant això, amb aquesta actitud, ¿no correm tal vegada el risc d'allunyar o entrebancar la unió política europea? ¿No era precisament la unitat política el veritable motiu i objectiu de totes les passes que va fent Europa des del Tractat de Roma, fa 40 anys? I diem això perquè ens sembla que una unió monetària sense unió política –i, per tant.
fiscal– podria córrer el risc d'engegar un procés de distanciament progressiu entre països, concretament entre els països més competitius –industrialment parlant– i els que ara ho són menys. Això a causa que la menor productivitat d'aquests últims farà que els seus preus –amb una moneda única, no devaluable– vagin sent menys competitius cada any que passa i, en conseqüència, vagin perdent mercats i, de retop, vagin destruint llocs de treball i, així, vagi augmentant la desigualtat entre països.
El que passa, però, és que una veritable unió fiscal exigiria una certa caixa comuna –diguem un pressupost federal– amb un volum raonable per poder finançar no solament els serveis comuns, sinó també les transferències de fons als Estats europeus que necessiten un esforç més gran d'equipament i de desenvolupament... Si voleu, no caldria pas inventar res de nou, ja que això mateix és el que ja funciona als Estats Units d'Amèrica, per exemple. Però, en canvi, l'operació trobaria segurament molta oposició i recel entre els europeus. Tot i que la perspectiva que Europa passi molts anys en un mercat comú fort i unificat al costat d'una dèbil i dispersa política comuna tampoc és gaire afalagadora, si no és que ens conformem al fet que el poder polític esdevingui subordinat de l'econòmic.
«Monedes socials, per què?». Vídeo de la cloenda de la Primera Fira d'Economia Solidària de Catalunya, a
càrrec d'en Jordi Griera (en català):
New layer...
New layer...
